A l'escena final
fa aterrar un avió

a Central Park
i la gran patacada
dóna pas a un silenci brutal.

 
Els vianants s'hi aproximen,
primer atònits,

després expectants.
Que cada segon que passa
té més números

d'haver-la palmat.

I quan la porta

finalment s'obre,
la gent crida i comença a aplaudir.
Tots dos saluden,

es besen i ell li diu:
"Nena, ara ja som

més que amics?".

Sóna una orquestra

i el pla fon a negre
i surten les lletres finals.
Recull la carpeta i els auriculars,
s'abraça amb el tècnic

i marxa cansat.

I és que l'home

que dobla en Bruce Willis,
que viu aventures

només amb la veu.
L'home que dobla en Bruce Willis,
que no és de Manhattan,

que és de Cardedeu.

Avui nit d'estrena,

de comiat,
un actor posa el punt i final.
El nostre home té una idea,

no s'hi val dubtar;
potser és l'última oportunitat.

Tothom es gira

i una limusina s'atura

entre flaixos i tweets.

S'obre pas

entre els fotògrafs,
es treu el barret tremolant,
se'l posa contra el pit i diu:

"Hello dear Mr. Willis,
it's such a big pleasure

to meet you at last".
No és pas un crack en idiomes,
però almenys aquest tros

se'l porta preparat.

Tots dos es miren

i el món s'atura.
Ai si tingués un minut
per dir-li gràcies

per les aventures,
per tot el camí

que hem recorregut junts!

Però la cara

que posa en Bruce Willis
no deixa cap marge

per l'ambigüitat.
I és que l'home

n'hagués tingut prou
amb un gest,

un somriure de complicitat.

Que no arribarà mai

perquè hi ha un gaurdaespatlles,
que el paguen per això,

que li fot una empenta

i que cau en rodó,
que queda estès

a terra,

que es pensen que és boig.
Oh, my god!

Oh, my god! Oh, my god!

L'home que dobla en Bruce Willis
de fora el cinema

sent la seva veu.
Uns vianants

intenten reanimar-lo.

Entre dos l'agafen

i el posen de peus.
L'home els hi diu que

en Bruce Willis

és un amic seu,
però ningú no se'l creu.

En la escena final,
hace aterrizar un avión

en Central Park

y el gran batacazo
da paso a un silencio brutal.

Los peatones se aproximan,
primero atónitos,

después expectantes.
Que cada segundo que pasa
tiene más números

de haberla palmado.

Y cuando la puerta 

finalmente se abre,

la gente grita y empieza a aplaudir.
Ambos se saludan,

se besan y él le dice:
"Nena, ¿ahora ya somos

más que amigos?".

Suena una orquesta

y el plano funde a negro
y salen las letras finales.
Recoge la carpeta y los auriculares,
se abraza con el técnico

y se va cansado.

Y es que el hombre

que dobla a Bruce Willis,
que vive aventuras

sólo con la voz.
El hombre que dobla a Bruce Willis,
que no es de Manhattan,

que es de Cardedeu.

Hoy noche de estreno,

de despedida,
un actor pone el punto y final.
Nuestro hombre tiene una idea,

no vale dudar;
quizás es la última oportunidad.

Todo el mundo se gira

y una limusina se detiene

entre flashes y tweets.
Se abre paso

entre los fotógrafos,
se quita el sombrero temblando,
lo pone contra el pecho y dice:

"Hello dear Mr. Willis,
it 's such a big pleasure

to meet you at last".
No es un crack en idiomas,
pero al menos este trozo

se lo lleva preparado.

Ambos se miran

y el mundo se detiene.
¡Ay si tuviera un minuto
para decirle

gracias por las aventuras,
por todo el camino

que hemos recorrido juntos!

Pero la cara

que pone Bruce Willis
no deja ningún margen

para la ambigüedad.
Y es que el hombre

hubiera tenido suficiente
con un gesto,

una sonrisa de complicidad.

Que no llegará nunca

porque hay un guardaespaldas,
que le pagan por ello,
que le da un empujón

y que cae en redondo,
que queda tendido

en el suelo,

que se piensan que está loco.
Oh, my god!

Oh, my god! Oh, my god!

El hombre que dobla a Bruce Willis
desde fuera del cine

oye su voz.
Unos peatones

intentan reanimarlo.
Entre dos lo cogen

y lo ponen de pie.
El hombre les dice que

Bruce Willis

es un amigo suyo,
pero nadie le cree.